MONESTIR DE POBLET

És un monestir de monjos cistercencs que segueixen la Regla de Sant Benet des de la seva fundació,

el 1150. Suprimit per les lleis de l'Estat Espanyol l'any 1835, fou refundat el 1940 per monjos del

mateix Orde vinguts d'Itàlia. Pertany a la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó, de la qual

formen part també els monestirs femenins de Santa Maria de Vallbona i de Santa Maria de

Valldonzella, i el monestir masculí de Santa Maria de Solius. Actualment la comunitat monàstica

de Poblet consta de 28 monjos professos, 1 abat regular, 2 novicis i 1 donat.

Cister és fundat el 1098, i Poblet el 1150, quan encara no han passat cent anys. Els segles XII i XIII

són fonamentals en la història del nostre monestir. De fet, ells ens deixen enllestides les principals dependències de la casa: un espai, bell i funcional alhora, per a la recerca de Déu. Aquest espai ens ha arribat gairebé intacte en la seva totalitat. El XIV és encara un segle de grans realitzacions, i també el de la davallada, lenta, però indefectible. Cal dir que la documentació coneguda sobre la vida privada de la comunitat de Poblet no reflecteix al llarg dels segles desviacions notables de l'ideal inicial dels fundadors de Cister i, al seu torn, dels fundadors de Poblet, provinents de Fontfreda. De fet aquesta, l'autèntica història de Poblet, encara no ha estat escrita, ni, segurament, ho serà mai. La dels monjos que, dia a dia, tot enfilant salms, asseguraren el creixement i la continuïtat de la casa, la domus Populeti. Podríem explicar així la successió dels dies i dels anys que completen els segles XV, XVI, XVII i XVIII: Poblet, la institució, la comunitat, els seus monjos, cerquen de donar un nou rostre, formes diferents a allò que viuen en la intimitat del propi cor. No sempre, però, ho podran fer amb la transparència ni amb el vigor del primer ideal. El segle XIX, amb una societat que experimenta canvis profunds, plantarà, amb l'abandó i la progressiva espoliació del monestir desert, la llavor d'un futur recobrament. Un recobrament que farà possible, amb el retorn dels monjos l'any 1940, el retorn també a unes formes de vida més pures, més autèntiques, més profundament benedictines i, per tant, també més evangèliques. Els monjos d'ara, hereus dels antics, mai no ho agrairem prou, perquè l'autenticitat és potser un dels valors més importants que podem i hem d'oferir als homes i dones del nostre temps.